El Tom Sawyer de Carles Ribes, una història de tenacitat i superació personal

“Dentro de veinte años te sentirás más desilusionado por las cosas que no hiciste que por aquéllas que hiciste. Así que suelta las amarras. Navega fuera de la bahía segura. Atrapa los alisios en tus velas. Explora, Sueña, Descubre. – Mark Twain”

Aquesta frase és la que encapçala el blog del Carles i que defineix bastant el seu projecte: construir-se ell mateix el seu propi vaixell.
Per fi el Tom Sawyer, ha tocat l’aigua. Han sigut 9 llargs anys treballant tots els caps de semana per fer realitat aquest somni (quasi 400 caps de semana). Una història d’il.lusió i dedicació.

Carles, com va aparèixer aquesta idea a la teva vida?
Desde molt petit, la meva il.lusió era tenir un vaixell. Sempre he tingut alguna barqueta petita durant els meus estius a Torredembarra. La idea de fer un vaixell va anar agafant cos quan vaig traslladar el meu negoci de construccions metàl.liques d’un petit taller al Poblenou de Barcelona a una nau de 600m2 a Canovelles. Després d’investigar per internet, vaig veure que la construcció amateur d’un vaixell era possible. Vaig comprar els plànols per internet a un dissenyador holandès, vaig contactar amb un enginyer naval de Barcelona que em va asessorar amb els tràmits i vaig demanar el permís de construcció a Capitania Marítima. L’any 2002 vaig començar la construcció.

Quant temps hi has invertit i de quins mitjans has disposat?
Demà mateix botaré el Tom Sawyer, així que hauran estat 9 anys de construcció. Quasi 400 caps de setmana 400 diumenges sense anar a dinar a casa. M’he perdut decenes de calçotades, aniversaris, celebracions etc. El Tom Sawyer és un vaixell de ferro. Totes les seves peces les vaig dibuixar amb llapis a sobre de la xapa de 4 mm de gruix, i després totes han estat tallades amb plasma, que és una mena de soplet elèctric. En fer aquesta operació vaig trigar 9 mesos. Posteriorment vaig muntar el casc, la coberta, i amb paciència vaig anar pensant els interiors de fusta, el motor, dipòsits d’aigua, de gasoil, …. La cosa es va anar allargant fins els 9 anys que ha durat la construcció.
Els mitjans de que he disposat són bàsicament una nau de 600 m2 amb un pont grua i molta paciència i constància. Degut a la meva feina, tinc coneixements de soldadura que m’han permès soldar totes les peces del vaixell. Un bon amic, em va ajudar els tres primers anys de la construcció. Els altres anys, m’he apanyat jo sol amb una mica d’ajuda a esporàdica.

Alguna desil.lusió en aquest espai de temps tan llarg?
Al principi del muntatge del vaixell, recordo un diumenge que les peces no encaixaven com jo havia planificat. Em vaig posar a plorar sentat a terra maleïnt el dia que havia decidit construir un vaixell. Vaig estar a punt d’abandonar. Un cop més serè, vaig analitzar el problema i el vaig solucionar. Llavors vaig saber que acabaria el vaixell. Molts altres problemes tècnics m’han parat la construcció, però sempre els he trobat solució i he tirat endavant. L’únic que va fer perillar el final de la construcció, va ser l’any 2008 un sotrac fort al negoci que gairebé ens fa tancar. Desde maig de 2008 fins juny 2010 vaig tenir la construcció parada per problemes econòmics. Durant aquest temps sí que vaig pensar que mai no posaria a l’aigua el Tom Sawyer.

Com hi ha participat el teu entorn? A part d’un projecte personal se l’han fet seu la teva família i amics?
Els meus familiars i amics, s’interessaren molt pel meu projecte, però mai van creure que anés de debò fins que no els vaig demostrar que efectivament havia iniciat la construcció d’un vaixell de debò. Llevat dels tres primers anys que em va ajudar el Toni tots els caps de setmana, la resta ha estat un projecte quasi en solitari. La veritat és que m’agrada estar sol. Treballant al meu ritme, analitzant cada opció amb calma i seguretat. De vegades necessitava l’ajuda puntual dels meus amics, com el dia que vàrem quedar a Canovelles per pintar tot el vaixell per dintre, o el dia que vàrem engegar el motor per primer cop. La família ha estat al marge de la construcció, vull dir que no ha vingut gairebé mai a ajudar-me a Canovelles, però sense la seva col.laboració no hagués pogut faltar tants diumenges de casa. Sincerament conec a més d’un que li haguessin demanat el divorci per faltar tants cops als dinars del diumenge. En aquest sentit, jo he estat afortunat. La meva família ha entès que el vaixell era per a mi un objectiu d’absoluta prioritat .

Tots els que hem perseguit un somni ens sentim identificats amb les emocions que pots estar sentint ara. Pots descriure el que has sentit en veure’l a l’aigua?
És un sentiment impossible d’explicar. Només qui hagi estat 9 anys perseguint un somni sap el que es pot sentir en el moment just en que l’atrapes i el pots acariciar amb les dues mans. És sencillament màgic. Era perfectament conscient que mai més tornaré a viure una experiència semblant, i he procurat sentir-la al màxim. Em tremolaven les cames, i la veu, de fet no he pogut gravar video per aquest motiu. Han estat 9 anys anant a dormir amb aquesta idea fixa, quasi obssessiva , d’acabar el vaixell i ficar-lo a l’aigua. Ara, quan ja el tinc lligat a “l’amarre” B-52 del port del Fòrum, per una banda em sento alliberat, però la feina encara no està acabada del tot. Falta passar le proves tècniques que em donaran el certificat de navegabilitat. He d’acondicionar el vaixell amb mil i una coses que encara falten. I el més important, he d’aprendre a navegar amb seguretat. El repte estarà acabat el dia que surti per la bocana del fòrum amb tots els papers en regla i totes les veles al vent!!!!!. Calculo que d’aquí a uns dos mesos.

Sabem que també ets aficionat a la muntanya i a l’esquí. Ara que ja tens el vaixell com compaginaràs les dues coses?
Molt senzill. A mi magrada molt més la muntanya a l’hivern que a l’estiu. Així que durant l’hivern faré muntanya i quan la neu marxi sortiré a navegar. Jo no em sé estar a casa, sempre estaré fent alguna activitat a l’aire lliure. El proper hivern penso aprofitar-lo al màxim.

Et vaig conèixer que estaves aprenent a esquiar i quasi no t’aguantaves dret i ara fa poc vas baixar l’Aneto esquiant. Si com dius tu no hi ha res impossible d’aconseguir… quin serà ara el teu proper repte?
Em vaig aficionar a la muntanya durant la parada obligada de la construcció del Tom Sawyer. Vaig descobrir que m’agraden els reptes. Cadascú ha de valorar a on té el seu límit, i intentar superar-lo. Quan vaig començar a fer muntanya a l’hivern vaig proposar-me aprendre a fer esquí de muntanya, per mi era una cosa quasi impossible, doncs amb prou feines tenia nivell d’esquí de pista, però em vaig comprar uns esquís de 2ª mà i ho vaig provar. A final de temporada ja vaig baixar l’Aneto esquiant. Realment no era tant difícil !!!!!. De vegades ens posem nosaltres mateixos uns límits massa baixos.
Els meu proper repte és navegar en solitari amb seguretat. Sentir-me còmode al mar tal com em sento a la muntanya. Respecte a la muntanya, el meu proper repte seria anar al Montblanc, pero en aquesta fase final de la construcció del vaixell, he deixat bastant d’entrenar i la meva forma física se n’ha ressentit molt.

Molta sort Carles i que el Tom Sawyer et porti allà on els somnis es fan realitat.
Més informació del projecte al blog del Tom Sawyer: http://barcotomsawyer.blogspot.com